Oratòria i declamació eren, a principis del segle XX, disciplines imprescindibles per a la formació teatral. No hi havia vetllada familiar o funció artística sense que algú recités un poema. Una manera de recitar en què el gest i les inflexions de la veu subratllaven el sentit del poema, i en què l'afectació i el dramatisme es mostraven sense pudor.

La declamació va anar caient en desús a favor d'una recitació més naturalista. Però torna, ara, amb la inefable Isabel Castro, una de les darreres declamadores de la vella escola.

Amb un estil entranyable i grotesc, la intrèpida perruquera Isabel Castro fa un repàs a la història de la poesia catalana i universal, de la més xarona a les darreres expressions polipoètiques: de Verdaguer a Apel·les Mestres, de Baudelaire a Lorca, de Teodoro Baró a Pablo Neruda. La veterana artista no en té prou amb recitar i a més a més balla, canta, pentina el personal i ens explica la seva particular visió de què és la poesia.

A càrrec de la Cia Bubulina Teatre

Idea i dramatúrgia: Jordi Lara

Direcció i interpretació: Gisela Figueras